Nissim Girondí i el darrer esclat de l’escola talmúdica catalana

Resum

Després de la pesta negra, els representants de les comunitats jueves de Catalunya, València, Mallorca i Aragó es reuneixen l’any 1354 amb l’objectiu de crear un òrgan central per coordinar la gestió fiscal i política comuna. Malgrat el suport reial, el projecte topa amb resistències internes i només s’arriba a aplicar parcialment. En aquest context, Nissim ben Reuven de Girona (anomenat «el Ran»), un jove erudit català, té un paper fonamental en la redacció del protocol d’aquesta assemblea i esdevé una figura rabínica clau. La seva obra halàquica, especialment les responsa i els comentaris al Rif, reflecteix una influència inteŀlectual profunda que va més enllà dels límits catalans. Cridat per moltes comunitats per resoldre litigis o revisar sentències, Nissim assumeix una funció de jutge suprem de facto, sovint reconeguda per les autoritats reials. Aquesta situació anticipa la institucionalització d’una autoritat rabínica dins la Corona catalana. Després de la seva mort (1375), Hasdai Cresques a Saragossa sembla prendre’n el relleu com a referent judicial, reconegut tant per les comunitats com pel poder reial. No obstant això, les persecucions de 1391 posen fi a aquesta tradició talmúdica catalana, els darrers representants de la qual, com el Rivaix, opten per l’exili o la conversió. El text analitza com, a través de la trajectòria del Ran i dels seus deixebles, es configuren les relacions entre autoritat rabínica, justícia comunitària i poder cristià al segle XIV.