Aquest article presenta una refl exió sobre com es pot mesurar la intensitat i la qualitat de la transformació carolíngia del territori ibèric corresponent a la franja fronterera perifèrica sud-occidental de l’imperi carolingi, durant i després de la seva existència, des del segle ix al xi. La perspectiva d’enfoc en una regió fronterera, amb els conseqüents reptes particulars —pel fet d’haver estat sempre una terra mitjancera, quant a la transferència de coneixement i quant a la construcció d’identitats, entre els centres polítics, religiosos i culturals de l’imperi franc, els regnes ibèrics cristians del nord i els dominis mediterranis musulmans del sud—, pot ajudar-nos a esmolar les eines per a descriure la cultura carolíngia, tant en els centres com en les perifèries europees. Mitjançant l’ús de categories establertes quant a la qualifi cació d’habilitats i coneixements culturals, aquest article discuteix dos fenòmens centrals de la cultura carolíngia: 1) el desenvolupament i l’ús de l’específi ca minúscula carolina i 2) la introducció i la transformació dels textos carolingis relatius a la vida religiosa en la incipient societat transcultural de la Catalunya altmedieval. D’aquesta manera, aquest article subratlla el fet que ens cal reconsiderar el qualifi catiu «carolingi» des d’una doble perspectiva: des del punt de vista extern franco-francès i des del punt de vista intern ibèrico-visigòtico-català.