De la normalització a la sostenibilitat: els límits de la planificació de l’estatus

Resumen

La intervenció dels poders públics sobre l’estatus de la llengua catalana des de la transició política no ha estat estrictament objecte de planificació, i es caracteritza pel desinterès o l’adversitat dels poders estatals i supraestatals, per la diversitat dels espais polítics subestatals i per la discontinuïtat de les actuacions. Fins al final dels anys vuitanta hi predomina un enfocament de normalització lingüística, centrat en la creació d’un marc jurídic i institucional que permetés invertir el procés de substitució lingüística. La necessitat d’una planificació lingüística general es va evidenciar en el pas dels anys vuitanta als noranta, però des del final d’aquesta dècada
la idea central ha estat la de política lingüística. Més recentment, els canvis induïts pel procés demundialització han portat a una perspectiva de sostenibilitat lingüística, que guanya terreny als inicis del segle XXI. El treball analitza a grans trets les etapes i elsmarcs en què s’han
produït aquestes intervencions públiques sobre l’estatus del català.

PARAULES CLAU: planificació lingüística, planificació de l’estatus, normalització lingüística, política lingüística, sostenibilitat lingüística.