Retrobant el sentit humà del paisatge natural

Resumen

En el present article, m'agradaria proposar caminar per un recorregut imaginari de la nostra evolució individual i col·lectiva, per la nostra evolució paisatgística natural i humana. Com a éssers vius, hem observat el paisatge al llarg del temps i sembla que ens hem convençut plenament que hi és per observar-lo des de fora, com a accessori per admirar-lo o transformar-lo sense sentir-nos veritablement com a part integrant. Si no fos així, no s'explicaria la transformació que per l'acció humana s'ha produït i que, a hores d'ara, ens mostra el perill de viure en una espècie d'amnèsia de consciència i de sensibilitat. Sembla que la cosmovisió que altres cultures diferents a la nostra han pogut preservar hagi esdevingut en l'anomenat món desenvolupat una mena d'exotisme espiritual que produeix estranyesa, però al qual es recorre quan la resposta al desequilibri no es troba en la superficialitat i la pressa. Aquesta premissa ja fa molt de temps que, com a éssers humans, la coneixem i ha estat present durant l'evolució de la humanitat en una dimensió indestriable a la naturalesa. L'harmonia dels elements que composen la natura, i consegüentment l'home i la dona, confereix l'equilibri necessari per a la vida i la mort.