Prudència o discrecionalitat a propòsit de les decisions sobre l’admissió dels recursos d’empara: tendència actual de la jurisprudència constitucional

Resum

Aquest article té per objecte l’anàlisi de les diverses solucions que tant la doctrina com el legislador (Llei orgànica 6/2007, del 24 de maig), com fins i tot el mateix Tribunal Constitucional, han proposat per a resoldre el col·lapse a què ha de fer front aquest tribunal a l’hora de gestionar el volum ingent de recursos d’empara que li arriben i que genera, al seu torn, greus distorsions en el desenvolupament normal de les funcions que li són assignades. A partir de l’examen d’aquests solucions s’intentarà copsar quina és la tendència actual del Tribunal Constitucional quan ha de decidir sobre la inadmissió d’un nombre elevat de recursos d’empara, per a determinar si s’ha produït un augment de la facultat discrecional del Tribunal a l’hora de seleccionar què decideix o si, per contra, aquesta inadmissió és conseqüència d’una actitud de deferència amb la jurisdicció ordinària que porta el Tribunal a extremar la seva prudència en el moment de decidir sobre l’admissió del recurs d’empara interposat. Finalment, també es fa una breu referència a la relació entre el Tribunal Constitucional i el Tribunal Suprem, que ha estat històricament conflictiva en l’àmbit del procediment d’empara per la manca d’una delimitació clara de competències entre els dos tribunals en aquesta matèria i que ha donat lloc que el Tribunal Constitucional opti també per una autocontenció com a mecanisme d’atenuació dels conflictes existents entre els dos tribunals.