L'Estat que no va ser: catalans i occitans entre els segles VIII i XIII. A propòsit del vuitè centenari de la Batalla de Muret

Resumen

Des de finals del segle viii i fins al segle xiii, catalans i occitans formaren part del mateix espai cultural i lingüístic i establiren forts lligams de caire socioeconòmic i polític, de manera que es crearen estrets vincles familiars i feudals entre els principals llinatges de la noblesa d'ambdós vessants del Pirineu. A partir del segle xi, l'expansió catalana vers el Llenguadoc i la Provença portà les dinasties comtals de Barcelona i Tolosa a enfrontar-se per l'hegemonia sobre Occitània en l'anomenada Gran Guerra Occitana, un conflicte que es perllongaria durant la major part del segle xii i que acabaria internacionalitzant-se, amb la participació directa o indirecta de les monarquies anglesa i francesa, de l'Imperi alemany, del Papat i de les ciutats italianes de Gènova i Pisa, entre d'altres potències de l'època. L'extensió de l'heretgia càtara pel Llenguadoc, tanmateix, precipità una aliança catalanotolosana contra la Croada patrocinada pel pontífex i amb el suport de la Corona de França. La situació creada per la mort del comte-rei Pere el Catòlic de Catalunya-Aragó a la batalla de Muret, el 1213, provocaria la pèrdua progressiva de la sobirania del Casal de Barcelona sobre els dominis occitans i la seva substitució gradual per la de la dinastia capeta, procés que seria legitimat pel Tractat francocatalà de Corbeil (1258).