La Reforma eclesiàstica i religiosa de les diòcesis de la Tarraconense al llarg de la baixa edat mitjana (a través dels qüestionaris de visita pastoral)

Resumen

A través de la transcripció, l'edició i l'estudi exhaustiu dels qüestionaris de visita pastoral de Tortosa (de 1314), de Girona (de 1329), del sínode de Tarragona (de 1372), de València (de 1383 a 1388), de Tortosa (de 1409), de Jaume Marquilles (Barcelona) (de 1413 a 1414), del Llibre de la cadena (Barcelona) (de 1425) i de Saragossa (de 1435), es posa de manifest l'existència d'unes mateixes directrius reformadores de l'Església i de la religió catòlica a totes les diòcesis de la província eclesiàstica Tarraconense i dels antics regnes de la Corona d'Aragó, des de la celebració del IV Concili del Laterà (1215) fins a l'inici del Concili de Trento (1545). La reforma es concreta en una sèrie de punts de forma paral·lela a totes les diòcesis de la Tarraconense, tot i que podem distingir dos períodes clarament diferenciats: a) des del Concili de Lleida de 1229 fins a la vigília del Cisma d'Occident, en què l'esforç reformador se centrà en la moralitat del clergat i la seva missió pastoral, i en la moralitat personal i social dels laics, les visites s'assemblen a processos eclesiàstics; b) des dels inicis del Cisma d'Occident fins a la vigília del Concili de Trento: l'esforç reformador se centrà en els aspectes jurídics i econòmics dels beneficis, en la formació teològica sagramental del clergat i, molt especialment, en la visitatio rerum, amb la finalitat d'implantar una política de la decoració que dirigia i promovia l'incipient culte eucarístic propi de les devocions populars del moment, que, en molts aspectes, s'avançà a la reforma del Concili de Trento. No obstant això, entre aquests dos períodes i el que s'inicia amb el Concili de Trento, hi ha més continuïtats que ruptures.