Persones grans institucionalitzades a Catalunya: quantes són i com són?

Autors/ores

  • Pilar Zueras Castillo Centre d'Estudis Demogràfics - Universitat Autònoma de Barcelona
  • Marc Ajenjo i Cosp Centre d'Estudis Demogràfics - Universitat Autònoma de Barcelona

Paraules clau:

persones grans, formes de convivència, institucionalització, xarxa familiar

Resum

La població més gran de seixanta-cinc anys institucionalitzada a Catalunya és un col·lectiu en augment constant, tant per les millores en termes de supervivència com per l’expansió de la institucionalització en les darreres dècades. Tot i que en termes relatius el 2011 només comprèn el 4 % de la població de seixanta-cinc anys o més, la seva prevalença augmenta de manera molt important a partir de l’edat de vuitanta anys. Cal conèixer la composició d’aquesta població per a corregir els biaixos que representa el fet que quedi sistemàticament fora d’observació en les enquestes adreçades a llars privades que s’utilitzen en les anàlisis sociològiques. Utilitzem dades per a Catalunya de les quatre darreres edicions censals (1981, 1991, 2001 i 2011) amb el doble objectiu de quantificar la població de seixanta-cinc anys o més que no viu a llars privades i d’estudiar-ne l’evolució en les tres darreres dècades. L’estudi es complementa amb l’anàlisi de l’Enquesta de salut a la població institucionalitzada de Catalunya (ESPI, 2006) amb la finalitat de caracteritzar el perfil de la població que viu a centres assistencials. Es tracta d’una població molt femenina i envellida però que no és homogènia. El perfil majoritari respon al de dona vídua més gran de vuitanta anys, de baix nivell educatiu i d’ingressos, que prèviament vivia sola, que té problemes de dependència funcional o de salut mental i que declara haver-hi ingressat per problemes de salut o autonomia. No obstant això, l’article identifica altres grups força diferenciats. Els resultats revelen la importància no només del deteriorament de la salut en el procés d’institucionalització, sinó també de la presència o absència d’una xarxa familiar que esdevé un recurs important a l’hora d’afrontar el procés d’envelliment al domicili, sigui per necessitat d’assistència o cura, o per la companyia i el benestar personal que pot proporcionar.

Paraules clau: persones grans; formes de convivència; institucionalització; xarxa familiar.

Descàrregues

Publicat

2015-07-31

Número

Secció

Articles