El silvopastoralisme com a eina de desenvolupament territorial. El cas del Lluçanès

Resum

La pràctica silvopastoral, que combina l’activitat ramadera extensiva i la gestió forestal, ha estat constant en moltes zones rurals catalanes. Però la tendència a intensificar-se la producció ramadera i el baix rendiment de moltes explotacions extensives augmenten la vulnerabilitat d’aquest sector i en posen en perill la continuïtat. A més, els canvis en la gestió forestal i la pèrdua de rendibilitat de la fusta promouen l’abandonament de moltes finques forestals, la qual cosa incrementa el risc d’incendis i provoca la pèrdua de biodiversitat. L’aprofitament de les pastures per part del bestiar en zones forestals afavoreix el control del sotabosc i la biodiversitat, i manté la provisió de serveis ecosistèmics a la societat. El comportament dels propietaris forestals i dels ramaders determina l’èxit de la pràctica silvopastoral, ja que cal una coherència productiva entre la gestió forestal i la ramadera. Aquest treball explora la potencialitat de les pràctiques silvopastorals a través de les actituds dels ramaders i els propietaris forestals, partint de la hipòtesi que un aprofitament silvopastoral sostenible pot ser beneficiós tant per als ramaders com per als propietaris forestals, i pot afavorir una gestió conjunta del territori.