Els Passeigs de Rousseau: solitud, rememoració i herborització

Resum

Aquest treball, que té com a finalitat estudiar la manera de caminar de Jean- Jacques Rousseau (1712-1778), està configurat en dues parts. D'una banda, s'indica que en la darrera etapa de la vida de l'autor és quan es pot percebre més explícitament el seu vertader homo viator. Durant aquell període tal com es pot observar en les seves obres autobiogràfiques, va estar sotmès a dures acusacions dels enciclopedistes, i l'acte de caminar va esdevenir l'activitat més escaient, atès que li permetia pensar i rememorar el passat i, a la vegada, complaure el seu jo dolgut, trist i menyspreat per l'alta i il·lustrada societat francesa. Sigui com sigui, la manera de transitar rousseauniana fou solitària, una mena d'autoexili de les ciutats i dels aparats socials, i caracteritzada pel contacte amb la natura, com molt bé demostra la seva nova i principal ocupació: l'herborització. En darrera instància, aquest article pretén fer una reflexió de la tendència educativa que va sorgir a les acaballes del segle xix (neonomadisme pedagògic), ja que l'acció pedestre d'aquest autor, la qual podia ser concebuda com una excursió, és un clar antecedent del Romanticisme pedagògic.