La recepció de la filosofia de l’educació de Giovanni Gentile: del neoidealisme al neoespiritualisme

Resum

En aquest article es duu a terme una aproximació a la recepció de la filosofia de l’educació de Giovanni Gentile (1875-1944), un dels pensadors més importants del corrent neoidealista que l’any 1922 va formar part del primer gabinet de Mussolini com a ministre d’Instrucció Pública, des d’on va endegar una reforma educativa de caràcter humanista, conservadora i elitista, que va merèixer l’atenció dels nostres educadors. En aquest sentit, i després d’unes notes introductòries sobre el Risorgimento, es presenta el combat que el neoidealisme va mantenir contra el positivisme i el liberalisme, en uns moments de profunda crisi en la cultura europea. A continuació, es revisa l’alternativa que va representar el monisme neoidealista, que redueix la pedagogia a una disciplina estrictament filosòfica, a l’esquema pedagògic herbartià, que com és sabut separa l’educació en dues grans esferes, la psicològica i l’ètica. Finalment, es detallen alguns aspectes de l’herència de Gentile dins del franquisme i, sobretot, es planteja la seva incidència sobre el neoespiritualisme (amb autors com ara Michele Federico Sciacca), vist com un fruit tardà del neoidealisme. Si després de 1945 el neoidealisme va perdre adeptes, a partir del maig del 68 el neoespiritualisme va començar a retrocedir, justament quan s’anunciava la mort de la Pedagogia o, el que és el mateix, la mort de la Pedagogia filosòfica que –per alguns– equival a pedagogia dogmàtica o pedagogia metafísica.

Paraules clau: filosofia de l’educació, història de l’educació, neoidealisme, Giovanni Gentile, feixisme, franquisme, neoespiritualisme, M. F. Sciacca.