«Quan és el cor qui canta, no res del món l'enuja». A propòsit del poema «A un gripau» de Josep Carner

Resumen

Aquest article parteix de la premissa que les diferents versions d’un text determinat no són una diacronia cap a un text ideal inassolit sinó una juxtaposició de sincronies, cadascuna de les quals és el resultat d’un text ideal situat dins un sistema de valors del seu autor diferent per a cada sincronia. En conseqüència, l’estudi pretén demostrar la impossibilitat de realitzar una lectura teleològica (de la primera versió cap a la darrera) o arqueològica (de la darrera cap a la primera) i proposa una interpretació d’«A un gripau» de Josep Carner des d’aquesta perspectiva. Alhora, apunta la hipòtesi que Carner va introduir- hi determinats canvis mogut per la necessitat de fer-se entendre i defensar-se davant els que el titllaven de superficial. La consideració de tots aquests materials reforça la idea que cal acostar-se al text literari sense apriorismes.