Sobre la confusió historiogràfica entre «suspensió i supressió» versus «abolició i derogació» de les Constitucions i altres drets de Catalunya

Resum

La fi de la Guerra de Successió Espanyola (1701-1713 i 1715-1717), amb el consegüent Decreto de Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña establecida por su Magestad con decreto de diez y seis de enero de mil setecientos y diez y seis, arran de la capitulació de Barcelona l'11 de setembre de 1714, va significar la suspensió del Principat de Catalunya com a entitat política diferenciada, regida fins aleshores per les Constitucions de Catalunya i altres drets. La historiografia ha confós aquesta supressió amb la derogació i l'abolició de les Constitucions de Catalunya. El present treball de revisió bibliogràfica i documental respecte a aquesta qüestió del període constituent a Catalunya iniciat amb la fi de la Guerra de Successió, exposa que el Decret de Nova Planta de la Reial Audiència del Principat de Catalunya promulgat pel vencedor de la Guerra de Successió, Felip V de Borbó, implantat per la força de les armes, a Catalunya va introduir reglamentacions noves diferents, particularment escapçant el marc institucional català rival en la causa borbònica, i va bandejar i ignorar les Constitucions del Principat de Catalunya, però no les va abolir ni derogar específicament, encara que aquest fos el seu desig. Finalment, s'ofereix la reflexió que es tracta, doncs, de drets històrics «vigents», anacrònics potser, però perquè es va escapçar el sistema d'actualització, i que possiblement a la historiografia li ha mancat el coratge de reconèixer-ho. Concloem, així, que les Constitucions de Catalunya van ser suspeses, modificades severament per la força, menystingudes i fetes oblidar, però no han estat pas derogades ni abolides.