Llengua i identitat, eixos de la configuració del mapa musical de Catalunya durant l’edat moderna

Resum

A partir del traspàs de Ferran II, l’absència de la vida cortesana del Principat i el discret mecenatge de la noblesa —més pendent de les seves aliances amb Castella que de l’enfortiment dels llinatges catalans— van propiciar que el patronatge eclesiàstic es convertís en l’única alternativa estable per als antics cantors de la reialesa i la noblesa catalanes. Alguns d’ells, a banda de fruir de prebendes eclesiàstiques sota l’empara reial, van actuar de cantors, mestres de cant o organistes a les seus catedralícies de Barcelona, Girona, Lleida, Saragossa, Tarragona, Tortosa, València i Vic. A partir de mitjan segle XV, les primeres capelles de les catedrals, seguides de les instituïdes a imatge seva en les grans basíliques urbanes, seguides, en segon terme, de les més discretes de les col·legiates, parròquies i esglésies de monestirs i convents, esdevenien els únics centres de producció i d’ensenyament musicals per als habitants de llurs viles i ciutats. En aquest sentit, el protagonisme de les institucions eclesiàstiques va ser gairebé exclusiu i es va mantenir ben bé així fins a la fi de l’Antic Règim. La tipologia de les capelles eclesiàstiques variava d’acord amb la categoria dels seus respectius temples i de llur capacitat econòmica per mantenir un o dos magisteris, és a dir, magisteri de capella i organista. El mapa de les capelles eclesiàstiques era solcat pels músics que cercaven la millor oferta artística i econòmica, en el marc de la realitat lingüística i sociocultural que relligava els països de parla catalana.