Històries de l’educació i el «diàleg inacabable»: un relat reflexiu de la pràctica històrica del segle XXI

Resum

«La història consisteix en un corpus de fets constatats. Els fets estan a disposició de l'historiador en documents, inscripcions, etc., com els peixos a la llosa de la peixateria. L'historiador els recull, els porta a casa i els cuina i els serveix amb l›estil que li agradi»

Així va respondre E.H. Carr a «Què és la història?» fa uns seixanta anys. Carr va reconèixer que la història era “un diàleg inacabable entre el passat i el present”. És el paper dels historiadors preguntar, qüestionar, reunir i interpretar proves i reunir els fets que corresponen. En definitiva, el passat és el passat i la història la fan en el present els historiadors. Si totes les històries es construeixen en el present, no hauria de sorprendre que cada nova generació d’historiadors es plantegi noves preguntes sobre el passat. Aquestes noves preguntes s’alineen amb les diferents formes de la història (econòmica, social, cultural, educativa, sensorial, postcolonial, pública, reparadora, etc.) que conformen col·lectivament l’empresa històrica. Com s’explica la història i els processos reflexius de fer història són fonamentals per al “diàleg inacabable”. El present article utilitzarà un estudi de cas per explorar el “diàleg inacabable”, documentant la pràctica històrica des d’una perspectiva intel·lectual, institucional i geogràfica particular i reflexionant sobre les maneres de conèixer, les connexions, les relacions i les xarxes de recerca associades i els productes de la investigació. En el procés s’abordarà les històries de l’educació en el passat i el present i identificarà possibles històries de futurs educatius.