La política lingüística abans de la política lingüística: el multilingüisme monolingüe en el pensament de Ramon Llull

Resum

Llull es feu ressò del mite babèlic per dissenyar el seu règim lingüístic ideal: el monolingüisme. Al capítol 94 del Blaquerna, gràcies al llatí i a una acurada planificació, el somni monolingüe lul·lià esdevindrà real. Llull, multilingüe per naixement, formació i voluntat, s’adonava del caràcter utòpic de la proposta, però no deixa de fer-la, coincidint amb la filosofia política clàssica, entesa com a instrument que permet millorar l’acció política. De Llull ençà, han estat nombrosos els pensadors que han defensat el monolingüisme i han vist en la diversitat lingüística un element negatiu per a la convivència, la cohesió i el progrés: autors com Herder, Rousseau, Mill, Habermas, Patten, Kymlicka o Van Parijs aposten per la convergència lingüística com a millor opció. L’aposta lul·liana per partir d’una llengua franca té també un correlat actual obvi: l’anglès, l’hegemonia del qual fa perillar la linguodiversitat i provoca situacions d’injustícia lingüística. Així les coses, i amb el biaix teòric vers el monolingüisme, elaborar una teoria normativa de la política lingüística és un repte colossal, perquè cal superar una tradició de pensament que ha entès la pluralitat lingüística com un problema. Una política lingüística justa ha de partir, contràriament, de la diversitat lingüística com un fet natural i positiu.

Paraules clau: política lingüística, Ramon Llull, multilingüisme monolingüe.