Alguero nel XIX secolo. I piani d'ingrandimento

Abstract

L’Alguer va ser en el Vuit-cents una de les primeres ciutats de Sardenya a dotar-se d’un Pla d’embelliment i de Regulació edilícia, després de Càller i, gairebé, contemporàniament a Sasser, Giacomo Costa va redactar el 1838 un projecte que sembla, també avui en dia, exemplar pel que fa a la relació  home-ciutat-natura. La tria d’una renovació urbana, en sentit funcionalista, s’inspira en la ideologia il•luminista on la forma i la racionalitat són complementaries. És el moment de la transformació, segons els principis estètics o higienico-sanitaris europeus, de la ciutat catalana, en un centre de caràcter classicista.
Al Pla de Costa van seguir-li els d’ampliació de Casabianca, de Poggi, de Dessí Magnetti i, finalment, de Musso que, amb el de Regulació edilícia, va ser aprovat pel Govern Central e! 1881. La Regulació edilícia i el Pla del 1873 són els qui caracteritzaren l’aspecte de l’Alguer fora de les muralles. El Pla de línies ortogonals de derivació torinesa, que es va conservar fins a meitat de Noucents, des de la segona postguerra, malauradament, fou oblidat,  originant aquell creixement "orgànic" rere el qual —amb prou feines—, s’amaguen els enganys especuladors d’una classe política petit-burgesa, tan miop com àvida.