El règim jurídic de l’estrangeria al Regne d’Espanya. Evolució històrica contemporània

Resum

El predomini contemporani de l’emigració de ciutadans catalans i espanyols cap a països estrangers, primerament cap a Hispanoamèrica i després vers l’Europa septentrional, va comportar que durant la segona meitat del segle XX l’atenció acadèmica estigués enfocada a aquest vessant migratori. Les polítiques i mesures legals adoptades en moments puntuals de l’Antic Règim, especialment a Catalunya durant la immigració occitana del segle XVI, tan important a la Catalunya Vella, o la provocada per la Revolució Francesa a finals del segle XVIII, van quedar relegades als àmbits més especialitzats de la història moderna i totalment desvinculades de qualsevol tradició ulterior. Això explica que fins a mitjan segle XIX el Regne d’Espanya no disposés d’una normativa d’estrangeria i que els pocs preceptes que hi havia ni tan sols tinguessin el rang de llei (ja que estaven recollits en el Reial decret del 17 de novembre de 1852). A finals del segle XX es va promulgar la primera llei d’estrangeria (1985), que no va saber veure la magnitud futura del fenomen que caldria regular. La dinàmica migratòria canviaria radicalment en pocs anys, fruit del desenvolupament econòmic català i espanyol generat per la integració europea del 1986, que actuaria de pol d’atracció per a persones provinents, majoritàriament, dels continents americà i africà. El canvi de signe migratori va requerir la modificació de la llei l’any 2000 per a adaptar el règim jurídic a una realitat globalitzada, en la qual tan important és l’ordenació de fluxos i drets com la captació del talent i els recursos exteriors, fet que ha traslladat al present segle un marc normatiu ampliat amb nous instruments jurídics dirigits a donar resposta legal a totes les dimensions presents en el fenomen migratori actual.