Ritmo clásico, danza y música en el Noucentisme catalán

Resum

En les dues primeres dècades del segle xx un gran nombre d'artistes plàstics del Noucentisme català van introduir en les seves obres les idees de classicisme i mediterraneïtat proposades per aquest moviment per mitjà d'un estil imbuït del postimpressionisme i el retour à l'ordre francès. Artistes i teòrics essencials del Noucentisme van ser Eugeni d'Ors, Josep Maria Junoy, Joaquim Torres García o Joan Llongueras, entre d'altres. Les seves idees d'enaltiment del que és clàssic i mediterrani van implicar també considerar la dansa hel·lènica com a model plàstic i rítmic, a partir de les teories de Dalcroze. Les representa- cions iconogràfiques van plasmar aquest marc estètic de recuperació de la música, la dansa i els instruments de l'antiguitat seguint diferents models iconogràfics. Per al filòsof i crític Eugeni d'Ors, la renovació de la societat catalana a l'inici del segle xx s'havia de dur a terme mitjançant un procés unitari de modernització que va anomenar Noucentisme, símbol de renovació artística i social basada en un nou classi- cisme. El terme va aparèixer per primera vegada en el Glosari de Xènius (Eugeni d'Ors) el 1906. La confrontació estètica Modernisme-Noucentisme va constituir per a D'Ors i els noucentistes una qüestió teòrica de gran importància. Per D'Ors, el Modernisme era romàntic i irracional, i estava carregat d'emotivitat. Es va establir un sistema de categoritzacions de valors antitètics localisme-imperialisme, nord - claredat mediterrània, classicisme-romanticisme, naturalisme-idealisme, sentimentalisme-intel·ligència basat en els pressupòsits de l'École Romaine i L'Esprit Nouveau franceses. La divisió entre les arts proposada pels intel·lectuals noucentistes va atorgar a la música un lloc preeminent. Per mitjà del Glosari i les crítiques en diaris i revistes, es troben judicis estètics sobre uns compositors determinats, si bé el que és fonamental del discurs sobre la música es deu principalment a l'adscripció de valors i nocions musicals a determinats trets del classicisme. Hi ha una associació de la qualitat estructural i arquitectònica del que és clàssic amb la noció de «contrapunt» que, amb tot, es va usar per referir-se a pintors. És el pol oposat de l'impressionisme, associat amb el segle xix i amb Wagner i amb artistes espanyols del modernisme: Anglada Camarasa i Mir. En aquesta comunicació compararé les idees que van exposar els teòrics noucentistes en els textos i publicacions principals La Veu de Catalunya, Almanach dels noucentistes, La Revista amb la representació visual de la música i la dansa, la seva significació plàstica, especialment al·legòrica, i amb els models iconogràfics que s'hi utilitzen, analitzats per mitjà de les principals obres d'artistes plàstics del Noucentisme: teles, frescos, cicles pictòrics, dibuix, revistes i il·lustracions de Sunyer, Picasso, Dalí, Viladrich i Torres García, entre d'altres.