Els drets i els deures lingüístics davant de les administracions a Catalunya

Resum

Els drets lingüístics tenen un vessant eminentment col·lectiu en la mesura que l’ús de la llengua requereix un context comunicatiu que el faci possible. En aquest sentit, l’espai administratiu constitueix un sector decisiu en les polítiques restituïdores del català. L’ordenament espanyol estableix un sistema desequilibrat en el tractament dels castellà respecte de les altres llengües oficials. Davant d’això, la reforma estatutària de 2006 va introduir principis i mandats per prioritzar el català en els usos administratius i el respecte als drets lingüístics de la ciutadania. L’article constata que la regulació de les administracions catalanes va en la línia de promoure l’ús del català, desenvolupar els drets dels ciutadans i establir garanties per a l’ús, molt especialment la necessitat que el personal que les serveix sigui competent en el coneixement del català. Per contra, les administracions de justícia i de l’Estat presenta deficiències que deixen el català en una posició subordinada. Les línies jurídiques per prioritzar el català han topat amb criteris jurisprudencials regressius, sobretot a partir de la Sentència del Tribunal Constitucional (STC) 31/2010, sobre l’Estatut d’autonomia català, que desactiven conceptes jurídics com el de llengua pròpia sobre la base de nocions com el deure de conèixer el castellà, la paritat de llengües oficials o l’encapsulament territorial de l’oficialitat del català.