Cent anys d'art, ciència i ofici en jardineria a Catalunya (1911-2011)

Abstract

L'art de fer jardins, les tècniques de jardineria i l'ofici de jardineria han evolucionat desigualment aquests darrers cent anys a Catalunya. A l'hora d'analitzar quines han estat les innovacions en la matèria que ens ocupa, es perfilen dues, potser tres, línies diferents que mereixen ser revisades de manera independent. La primera, els jardins, la consideració d'obra d'art dels quals implica unes modes i gustos estètics que es reflecteixen tant en la jardineria privada com en la jardineria pública. De fet, és en aquesta última on es fan més evidents els canvis que s'han anat succeint i on la innovació no s'avalua en avenços tecnològics, sinó en la nova manera de concebre l'espai públic i els parcs, i que ha situat Barcelona en el mapa internacional. Al llarg dels darrers cent anys hem vist com els elements que formen un parc i un jardí s'han alternat per passar, repetidament, de formes geomètriques a línies sinuoses, les quals, aplicades a vials i camins i als parterres, generen estils jardinístics diferents, sovint contraposats. Un altre tema és la jardineria, una disciplina que pren prestades moltes tècniques de l'agricultura, però que modifica, ajusta i adequa a les necessitats expresses del que significa treballar en un jardí, un indret singular i únic, on els elements es disposen d'acord amb uns criteris estètics o d'usabilitat i no pas amb uns criteris productius. I aquest és el punt clau. La jardineria és una pràctica que, tot i beneficiar-se de tècniques i materials innovadors sistemes de reg, fertirrigació, varietals i cultivars d'espècies ornamentals, malles antigerminadores, hidrogels, etc. té un fort component d'artesania. No hi ha dos parcs ni dos jardins iguals, i per cultivar-los i fer-los créixer, és de menester ofici i coneixement, és de menester un jardiner. Catalunya ha estat pionera en matèria de jardineria, potser no en avenços tècnics però sí en la formació de professionals i la divulgació de la professió. Un personatge clau és Nicolau Maria Rubió i Tudurí, dissenyador i creador de jardins, director del Servei de Parcs de Barcelona i fundador de l'Escola de Jardineria de Barcelona l'any 1934, i també escriptor de novel·les, d'assaigs i tractats. La seva obra El jardín meridional és un llibre clau per conèixer els aspectes més destacats de la jardineria catalana del primer terç del segle xx, com ho són també, per a les dècades dels seixanta i setanta, les obres de Noel Clarasó.