Classificació paleoecològica de les formes dels rudistes - una eina per a l'anàlisi paleoambiental

Autors/ores

  • Peter W Skelton
  • Eulàlia Gili i Folch

Resum

Els rudistes com a suspensívors epibentònics sèssils sols podien adaptar-se a les pressions ambientals per mitjà del creixement de la closca. Per això, les closques dels rudistes mostren una sèrie de formes, les característiques bàsiques de les quals estan en estreta relació amb el caràcter de l'hàbitat que ocupaven. Skelton & Gili (en premsa) classifiquen les closques dels rudistes en tres morfotipus ecològics generals, basats en els paradigmes definits per Skelton (1979a). En aquest treball exposem els trets principals d'aquesta classificació, fent ressaltar les seves implicacions paleoecològiques.
Elevadors (elevators): tot el marge de creixement de la valva fixa estava involucrat en el creixement cap amunt. L'índex d'elevació, E, que comprèn la mitjana entre la màxima (α) i la mínima (β) inclinació de la paret externa del marge de creixement de la valva fixa, s'aproximava a 90°. E podia variar, pero el límit inferior per al creixement normal és per definició E=45°. Aconseguien l'estabilització per la implantació passiva de la valva fixa en el sediment, eventualment reforçada per la fixació lateral en els veïns. Ocupaven substrats tous, generalment fangosos, amb acumulació neta positiva. Els rudistes elevadors estaven, doncs, restringits a ambients d'energia baixa a moderada, rarament subjectes a torrents tractius. Adherents (clingers): una part del marge de creixement de la valva fixa creixia directament sobre el substrat, cimentant-se, si era dur, (adherents fixos) o adaptant-se a la seva superfície (adherents friccionals). Com que (β tendia aixi a 0°, E havia de ser per definició < 45°. L'estabilitat era assolida pel contacte directe de la base de la closca amb el substrat. Els rudistes adherents extremaven l'àrea de la superfície de contacte basal (A) aproximant-la a l'àrea del polígon convex dibuixat pel perímetre basal de la closca sobre la superfície del substrat (A', o àrea virtual de suport). Així A/A' tendia a aproximar-se a 1, i per definició havia de ser > 0.75. Ocupaven substrats des de relativament estables a durs amb sedimentació neta de negligible a positiva, però amb fluxos de sediment solament ocasionals. La majoria dels rudistes adherents podien afrontar entrades de sediment intermitents fent crèixer cap amunt, escalonadament, la superfície de creixement basal. Les condicions de corrent associades podien implicar la inhibició freqüent o regular de deposició, però els torrents tractius eren rars. Ajaçats (recumbents): la clau d'aquest morfotipus era també l'estabilització, generant amb els marges Mures de les valves sobre el substrat una base ampla per a la closca. E era així, una altra vegada < 45°. Però a diferència de l'adherent, l'àrea de contacte amb el substrat (inestable), A, tenia poca importància per a 1'estabilització. Els rudistes ajaçats extremaven els diàmetres efectius del contorn de la base de la closca (és a dir A') de manera que aquesta adquiria una forma arquejada o estrellada que resistia la boleiada i soscavació dels corrents. En consequència, A/A' era menor que 1, i per definició havia de ser < 0.75. Ocupaven sorres calcàries mòbils, amb removiments de sediment freqüents i sedimentació positiva neta negigible.

Descàrregues

Publicat

2005-05-23

Número

Secció

Sistemes i Processos