L’actuació de regeneració i renovació urbana sobre el medi urbà a Catalunya, adaptació o dissociació

Resum

Des de la pionera Llei 2/2004, del 4 de juny, de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial (Llei de barris), fins a la recent Llei 11/2022, del 29 de desembre, de millorament urbà, ambiental i social dels barris i viles (LMU), l’acció de regeneració urbana a Catalunya s’ha mogut en l’esfera de la transferència de recursos econòmics per a atendre les necessitats de les zones urbanes més vulnerables.
No obstant això, el canvi de model en favor de la sostenibilitat primer amb la Llei 8/2007, del 28 de maig, del sòl (LS07), i després amb l’ampliació de la integralitat en el medi urbà amb la Llei 8/2013, del 26 de juny, de rehabilitació, regeneració i renovació urbanes (L3R), tots dos objectius subsumits en l’actual Reial decret legislatiu 7/2015, del 30 d’octubre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de sòl i rehabilitació urbana (TRLSRU), va donar peu a la incorporació de nous instruments i determinacions urbanístiques per a atendre no sols les intervencions de regeneració sobre teixits urbans vulnerables, sinó a tots els afectats pel gran problema urbà: la seva obsolescència.
Per això, interessa descriure quines són les característiques de les aMU i, especialment, les de regeneració i renovació urbana, i en quin grau la legislació urbanística catalana s’ha adaptat o roman dissociada del nou marc regulador bàsic per a la intervenció i preservació de la ciutat existent.