Els formants cultes: autonomia o posició fixa

Resumen

Els diferents estudis sobre la composició culta posen èmfasi en el fet que els formants poden ocupar tant una posició inicial com final, la qual cosa els diferencia clarament de l’afixació, atès que els afixos tenen una posició fixa. Amb aquest treball pretenem comprovar si realment la majoria dels formants gaudeixen d’aquesta versatilitat, per tal de determinar si es tracta d’una característica realment definidora d’aquestes partícules o si, per contra, més aviat és un tret que només presenta un conjunt reduït de casos. Per això, analitzarem els formants que recullen diferents obres lexicogràfiques en català i compararem quins casos apareixen només en una única posició i quins, per contra, poden ocupar-ne dues. En aquest sentit, proposem un estudi que parteix de l’anàlisi lexicogràfica d’aquestes unitats, que completarem amb una anàlisi contrastiva de la posició que ocupen en els compostos de què participen, car intuïm que realment només un nombre limitat de casos gaudeix d’autonomia posicional i que, per tant, no és una característica que sigui definidora a l’hora de parlar dels formants. A més, també analitzarem el tractament que han de tenir les unitats amb posició variable, ja que, si bé actualment s’ha considerat que són un mateix formant, també podria plantejar-se el fet que, en el fons, actualment siguin dos formants que, tot i tenir un mateix origen, siguin diferents per la posició i la funció sintacticosemàntica que desenvolupen en les diferents combinacions.