«Com sa més bella inspiració un poeta». Penitència, redempció i poesia en Canigó de Jacint Verdaguer

Resum

A Canigó, un llarg poema dedicat al naixement de la Catalunya cristiana, hi detectem dues propostes diferents sobre com hauria de ser la poesia. En primer lloc, el «Cant de Gentil», cantat per l’heroi just abans de morir, assassinat pel seu oncle Guifre, comte de Cerdanya. Gentil abandona el seu lloc com a capità del castell de Rià seguint els propis desitjos. De fet, deserta per tal d’obtenir l’amor de la humil pastora Griselda, i és enganyat per Flordeneu, la reina de les fades de Canigó, que n’adopta la identitat. A mesura que Gentil penetra en el reialme de les fades, perd els seus atributs com a cavaller, que són aleshores substituïts per nous atributs vinculats a la poesia. És així que declama el «Cant», expressió del seu profund desig de coneixement i d’absolut. La magnitud del desig en fa impossible l’assoliment, i el «Cant de Gentil» es clou entre llàgrimes. L’actitud egoista del jove cavaller, només atent a les pròpies necessitats, no és útil a la causa del Cristianisme ni de Catalunya, d’acord amb Verdaguer i el seu amic Collell. Per això cal donar lloc a una nova forma de poesia, més duradora i «sòlida». Guifre, penitent després d’assassinar el seu nebot, i Oliba, fundadors de Sant Martí de Canigó i Santa Maria de Ripoll, monestirs assimilats a poemes en els versos de Canigó, representen un nou model poètic, amb els valors cristians, col·lectius i religiosos necessaris per construir un nou país.