Contribución a la sistemática de "Vipera seoanei" Lataste, 1879 ("Reptilia, Viperidae"). I. Ultraestructura de la cutícula de las escamas

Resum

L'objectiu del present treball es aportar noves dades sobre el coneixement de la morfologia ultrastructural de la cutícula de les escates de quatre vipèrids europeus, i contribuir a aclarir l'estat sistemàtic de Vipera seoanei. Recentment, la fins ara subspecie V. b. berus ha estat elevada a la categoria d'espècie després dels estudis realitzats per SAINT GIRONS & DUGUY (1976).
Aquest primer estudi és basat en la descripció de la ultrastructura de la cutícula de V. b. berus, V. seoanei, V. aspis i V. Iatastei.
La metodologia de treball s'ha basat en la utilització d'un microscopi d'escombratge, tècnica no utilitzada fins fa poc temps en l'estudi dels rèptils (HEYWOOD, 1971) i encara subutilitzada en aquest camp atesa la seva aparició recent com a mitjà per a establir el valor sistemàtic de determinades estructures (COLE & VAN DEVENDER, 1976; GANS & BAIC, 1977).
S'han estudiat diversos exemplars de cada espècie, de diferents localitats, i ha estat presa la cutícula de les escates rostral, labials, dorsals i ventrals. Gràcies a les successives observacions realitzades, hom arriba a determinar el tipus de creixement de la cutícula, sobretot de la cutícula de les dorsals.
La base de la cutícula, zona d'imbricació de dues escates, mostra unes estriacions dentades més o menys paralleles. Aquestes estriacions es diferencien i donen lloc a unes sèries dentades molt pronunciades amb uns pics d'avenç que tendeixen a introduir-se a la base dels pics de la sèrie anterior. D'aquesta forma s'originen llargs cordons. Dels arcs situats enmig de dos pics sorgeixen altres fibres que, segons les espècies, s'agrupen en arcs o bé es continuen tot formant una xarxa uniforme. El resultat final del creixement té valor específic dins de les quatre espècies estudiades.
V. b. berus mostra una estructura uniforme de fibres paralleles. V. seoanei mostra les fibres agrupades en arcs transversals, disposats regularment. V. aspis mostra les fibres agrupades en feixos gruixuts, amb arcs transversals disposats enmig d'elles. V. latastei presenta un grau de complexitat més gran al trobat en V. aspis, en mostrar diversos arcs enmig dels cordons fibrillars. Aquest tipus d'estructura té un caràcter específic i no varia en les diferents poblacions de cada espècie.
Totes les escates del cos, excepte les ventrals, l'estructura de les quals correspon a una fase inicial del creixement i que s'assembla en totes les espècies, mostren el mateix tipus d'ultrastructura cuticular.
L'examen de la ultrastructura de la cutícula de les escates de V. seoanei confirma les conclusions de SAINT GIRONS & DUGUY (1976) sobre la categoria específica d'aquesta forma. Dita ultrastructura mostra un caràcter intermedi entre V. b. berus i V. aspis. Cal pensar en el possible origen de V. seoanei a partir de formes híbrides de V. b. berus i V. aspis, quan les dues espècies encara no eren gaire diferenciades i el seu encreuament era viable.
Es posa de manifest el gradient de la ultrastructura de la cutícula de les escates, amb casos extrems de complexitat en V. b . berus i V. latastei, i formes intermedies en V. seoanei i V. aspis. La cutícula es va fent cada vegada més gruixuda. Aquest fet pot ésser explicat com una adaptació, no a la temperatura, sinó a l'evaporació. Com més meridional és l'espècie, més gruixuda és la seva cutícula i, per tant, més complexa. Cal dir que, si bé V. seoanei i V. aspis poden conviure dins una mateixa latitud, la complexitat trobada en V. aspis pot ésser explicada tenint en compte els requeriments altimontans i de termopreferèndum baix d'aquesta espècie (SAINT GIRONS, 1975).