L’etnografia en la «missió» del metge

Resum

L’article explora la genealogia del «tipus ideal» de metge construïda al segle XIX, a redós de la fase higienicosanitària del procés de medicalització, fins la seva crisi actual. L’argument central és que aquest «tipus ideal» el construïren els metges a partir de combinar la seva destresa clínica amb una mirada etnogràfica sistemàtica sobre l’entorn del pacient a què assistien, en un moment en què la creació del pacient hospitalari pretenia eliminar el context social i cultural de la malaltia. El paper de l’etnografia seria, doncs, essencial en la construcció de la «missió» del metge, la imatge del qual seria popularitzada, ja al segle XX, per les representacions elaborades a la literatura i les arts. La crisi de l’etnografia dins l’educació mèdica l’hauria desplaçat a sectors subalterns de la medicina, tot facilitant la seva externalització en forma d’antropologia mèdica. La paradoxa actual és la insistència en vindicar el «tipus ideal», però sobretot reconèixer que l’etnografia segueix sent fonamental en la pràctica mèdica actual.