La restricció dels sintagmes nominals escarits en els verbs psicològics del català

Resum

En català, la majoria de verbs admeten els sintagmes nominals escarits o sense determinant en posició postverbal. Tanmateix, les oracions amb verbs psicològics emotius habitualment no els accepten (*Odio pastanagues; *Sorprenc nens; *M’agraden trens). Sense referir-se específicament als verbs psicològics, aquesta restricció s’ha explicat des d’aproximacions sintàctiques per la posició estructural del sintagma, com a especificador d’un nucli funcional. En aquest treball proposo que en el cas dels verbs psicològics també es tracta d’una restricció informativa i semàntica. Des del punt de vista de l’estructura informativa, la dificultat dels sintagmes nominals escarits per actuar com un tema informatiu explica aquesta restricció, ja que l’oració amb aquests predicats es resisteix a acceptar sintagmes de referència inespecífica que actuïn com a rema oracional: són sintagmes de natura temàtica encara que ocupin la posició postverbal. Des del punt de vista semàntic, la restricció es pot explicar per les condicions semàntiques que aquests predicats imposen sobre la no-inespecificitat de l’argument postverbal, en una oració amb un cert grau de no-inespecificitat de l’experiència psicològica que afecta l’experimentador. La restricció es pot relaxar en la mesura que la predicació denotada pel verb psicològic passi a ser més externa en determinats contextos, sense que expressi l’afectació d’un experimentador (*La Tona adorava nens vs. Els romans adoraven estàtues); d’altra banda, un verb no psicològic que prengui una semàntica psicològica, amb afectació d’un experimentador per expansió metafòrica del significat, pot adquirir aquesta restricció (El franctirador va ferir vianants vs. *El professor va ferir alumnes [ferir ‘ofendre’]).

Paraules clau: català, inespecificitat, estructura informativa, restricció, sintagma nominal escarit, verb psicològic