El canvi climàtic exigeix que repensem l’ordre polític global desenvolupant una formulació i una pràctica de la geopolítica que prengui seriosament el dinamisme del sistemes de la Terra i els seus efectes diferencials. Es tracta d’una geopolítica que no només requereix que repensem el que constitueix el geo sinó que repensem també què es fa i en què consisteix la política. Mitjançant estudis de cas extrets de l’organització artística britànica sobre el canvi climàtic, Cape Farewell, i en concret dels seus viatges per l’Àrtic, analitzem la manera com les pràctiques geoestètiques ofereixen una via per experimentar amb la manera de pensar sobre una reformulació geopolítica com aquesta. Per tal d’aprofundir en aquest argument, acostem la recerca contemporània sobre la geopolítica dels elements a una obra més àmplia l’objectiu de la qual és re-formular el geo com a força política. Si ens prenem seriosament els reptes múltiples que aquesta proposta planteja pel que fa als mètodes, a les concepcions de la política d’allò que és intra i inhumà, i a les composicions de les relacions corporals, anem cap als estudis geopolítics feministes en què els cossos –humans i no humans– són un indret geopolític important. Experimentant amb la geoestètica com a eina per pensar i sentir, no argumentem que la geopolítica feminista del canvi climàtic que proposem sigui l’única geopolítica feminista possible; ni tampoc tenim totes les respostes als problemes que planteja el fet de prendre’s seriosament el geo dins de la formulació de la geopolítica. No obstant això, sí que ofereix
un punt de partida productiu i provocatiu per començar a crear una geopolítica adient als reptes del canvi climàtic.

Paraules clau: canvi climàtic, feminista, (geo) estètica, art, Àrtic.