La intolerància religiosa caracteritza el període contemporani espanyol, tret del Sexenni
revolucionari (1868-1874), la Segona República (1931-1939) i la monarquia parlamentària
actual (Constitució de 1978). Durant el segle XIX van predominar les constitucions
doctrinàries que van declarar el catolicisme la religió oficial de l'Estat, al qual obligaven al
manteniment del clergat i el culte catòlics, després de les diferents desamortitzacions dels
béns eclesiàstics. La dissidència religiosa va ser perseguida i reprimida. Amb la Revolució
de 1868 va començar un breu període de llibertat religiosa i a Catalunya van establir-se
permanentment les primeres esglésies protestants: assemblees de germans, metodistes,
baptistes i l'Església Espanyola Reformada Episcopal (comunió anglicana). Durant bona
part del període contemporani, els protestants van viure la segregació i la discriminació per
la seva dissidència religiosa. La Constitució de la Segona República va optar pel laïcisme: va
declarar que l'Estat no tenia cap religió oficial i va promulgar la llibertat religiosa. La victòria
del general Franco a la Guerra Civil va comportar en matèria religiosa novament l'oficialitat
del catolicisme i la persecució de la dissidència religiosa. La llibertat religiosa no fou
una realitat plena a Espanya fins a la Constitució de 1978.