Les forces de seguretat i els tribunals de la Segona República Espanyola van contenir l'ordre públic, amb dificultats, però ho van aconseguir. Malgrat això, una part majoritària de l'estament militar va perpetrar un cop d'estat, amb el suport d'una minoria social, que tenia com a objectiu impedir que el Govern del front popular, que havia guanyat les eleccions del 16 de febrer de 1936, arrelés i dugués a terme una política reformadora i de modernització social i econòmica, en detriment, segons argumentaven, de les classes que històricament havien tingut el poder. Els colpistes justificaren el cop d'estat amb l'absència de seguretat i ordre públic, i la temença a la revolució social, però els fets desmenteixen aquestes invocacions. La rebel·lió no va triomfar, cosa que va definir dos territoris: el lleial i el rebel. Els militars van començar a edificar un estat, derogant tàcitament la Constitució de la República i creant un ordenament jurídic paral·lel, sempre amb l'ús indiscriminat de la violència, un tret consubstancial al franquisme. També van nomenar cap de govern el general Franco, que després s'investí cap d'estat, fins a fer una dictadura personalista que es perllongà fins al 1975. El dictador destruí tota l'obra legislativa republicana i l'obra jurisprudencial dels tribunals. Liquidà o invalidà des de l'Estatut d'autonomia de Catalunya
de 1932 fins a la jurisprudència del Tribunal de Cassació. El 1939 la realitat política catalana era igual que durant la monarquia alfonsina i el dret civil català era idèntic al que s'havia promulgat en el capítol de cort lXXXII, aprovat en les Corts de Barcelona de 1702.