La notació musical datada més antiga d'Europa

Autors/ores

  • Jesús Alturo i Perucho
  • Tània Alaix i Gimbert

Resum

La notació musical incorporada al peu de l'acta de consagració de l'església de Sant Andreu de Tona ha estat estudiada diverses vegades i vista com la notació musical «datada» més antiga d'Europa en haver-la fet completament coetània del diploma i en creure-la escrita pel mateix rogatari, el canonge Adanagell. D'altra banda, l'any del document ha estat controvertit i s'ha pensat, majoritàriament, en el 889. I els dos principals protagonistes de la dotalia, el bisbe consagrant Gotmar i l'escrivà Adanagell, han estat considerats ambdós provinents de la Narbonesa, arribats a un territori osonenc completament devastat i sense institucions culturals supervivents després de la invasió sarraïna. En l'article, però, es presenta una situació eclesiàstica i cultural anterior a la restauració de l'antic bisbat d'Osona més matisada, hom formula la possibilitat d'un origen autòcton per a Gotmar i sobretot per a Adanagell, el qual no seria l'autor de la còpia de l'antífona musicada. La data que consta en el diploma correspondria al 13 de gener de l'any 888, però aquesta seria la data de l'actio, no la de la conscriptio, que hauria tingut lloc uns dies després. La consagració i dotació s'haurien realitzat l'esmentat dia 13 de gener, però en absència d'Adanagell, potser malalt. I l'antífona, no escrita encara llavors, com tampoc el diploma, hauria estat cantada en aquella ocasió per un eclesiàstic madur, mestre d'un jove clergue i futur parafonista anomenat Baldovigi. El mestre, per la seva expertesa, no hauria tingut necessitat de l'ajuda de l'escriptura; sols la seva memòria li hauria bastat. Posat per escrit el diploma uns dies més tard, una delegació de feligresos de Tona, presidits pel seu rector Àlbar, s'hauria personat a casa d'Adanagell, a Vic, per dur-se'n la còpia escrita. La sorprenent absència de la signatura del bisbe consagrant en l'acta s'explicaria perquè la còpia s'hauria fet en un moment en què Gotmar no seria a Vic, possiblement perquè havia anat a consagrar el bisbe Adolf de Pallars. Seria en aquest segon moment que el mestre, un anònim canonge de Vic, hauria copiat al peu del pergamí l'antífona per tal d'ajudar el joveníssim Baldovigi, encara un principiant, a cantar-la de nou quan la delegació hagués tornat a Tona. Rebuts aleshores pels parroquians que no s'haurien desplaçat a Vic a buscar l'acta escrita, passarien, sens dubte, per l'església i, acompanyats de Baldovigi en la seva tornada, escoltarien d'ell una nova interpretació de l'antífona. Possiblement el mateix Baldovigi hauria afegit de la seva pròpia mà les signatures heterògrafes dels testimonis tonencs que no s'haurien dirigit al domicili d'Adanagell, el qual hauria escrit el nom dels signataris heterògrafs que sí haurien anat a buscar el diploma a Vic. L'antifona passaria, doncs, a ser la notació musical «datable» (de l'any 888, certament), però no «datada» més antiga d'Europa.

Descàrregues

Publicat

2017-12-18

Número

Secció

Articles