El Seminari de Pedagogia del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats de València: la lluita per la democratització de l'educació i la utopia pedagògica, 1966-1976

Resum

Al llarg dels anys seixanta del segle XX es produirà una transformació molt significativa en les funcions habituals dels col·legis oficials de doctors i llicenciats. En els anys finals del franquisme els col·legis tindran una presència social i política fonamental, en especial pel que fa a la lluita per aconseguir un sistema educatiu democràtic en una societat que també ho fóra. Estos organismes professionals acullen en els anys setanta algunes de les iniciatives més fructíferes de renovació pedagògica que es plantegen en el país, i donen als grups de docents que les sustenten en un context autoritari i repressor, d'absència de llibertats civils i polítiques cobertura legal, mitjans i suport institucional. El Seminari de Pedagogia del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats de València entre 1966-1976 és un excel·lent exemple de tot això. Un col·lectiu, reduït però compromès, de docents d'ensenyança primària i secundària que inicia el seu camí en el curs escolar 1965-1966 i que es constitueix en Comissió d'Estudis Pedagògics, i que, al llarg d'una dècada fonamental, tindrà un paper d'indubtable importància en la lluita per l'extensió en el País Valencià de la renovació pedagògica i la difusió dels mètodes i plantejaments de l'escola activa, d'un credo pedagògic en gran manera clarament deutor del pensament d'Henri Wallon. Dues fites d'enorme importància i significació en eixa tasca seran l'elaboració, discussió i difusió d'Una alternativa per a l'ensenyança en el País Valencià en 1975 i la posada en marxa l'any següent de la I Escola d'Estiu del País Valencià.