Quan un es troba amb una casa antiga que literalment li parla, si sou com jo, a l'edat de trenta-quatre anys, i el meu home, en Joaquim Abey, als trenta-nou anys, és possible que se n'enamori i s'impliqui, com a parella, en el projecte sigui quin sigui el resultat. Això és el que ens va succeir juntament amb el meu germà, en Matthew Parris, en la dècada de 1980 quan vam veure l'Avenc per primera vegada al camí de Rupit a Tavertet. Vam comprar la casa a Joan Sarsanedas, el 1997, qui després es va convertir en el nostre mestre d'obres durant la reconstrucció i restauració dels edificis originals; i el que en aquell moment semblava fàcil es va convertir en una cursa costa amunt que va durar gairebé vint anys. La vida de la nostra jove família havia canviat per sempre i els nostres tres fills van començar un viatge sense tornada per bé o per mal. La casa i les casetes van ser restaurades literalment només després de moltes proves i tribulacions, però el 2004 el treball de restauració estava gairebé fet, encara que, a causa de moltes dificultats i de la nostra falta d'experiència, òbviament no seria ja econòmicament viable com a negoci. Havíem gastat molt més del previst i encara no havíem obtingut el permís per a obrir les quatre casetes com a allotjament de turisme rural. Ens vam adonar que hauríem de convertir-ho en una empresa més gran per arribar a final de mes. La dificultat per a encaixar en el marc burocràtic del que es permetia i el que no seguia i seguia, i en alguns moments s'afeblien la nostra energia i alegria originals. L'Andrew Hubble ens va ajudar a connectar la casa amb fonts d'energia renovable, ja que no tenia electricitat. I molts altres veïns i passavolants ens van explicar històries, ens van portar fotografies i, en general, ens van mantenir animats mentre el treball continuava. Al cap d'un temps, el propietari de la masia més propera, a qui no vam caure en gràcia, ens va tallar l'aigua i finalment vam haver de portar-lo a judici després de tres anys sense subministrament. Una boira de dificultats semblava embolcallar-nos i bloquejava la llum dels matins més brillants que deixaven pas a les vistes esplèndides de l'entorn; una energia especial i la bellesa d'aquesta antiga casa i del lloc ens havien captivat aquell primer novembre gelat.
A poc a poc, gràcies a l'ajuda d'un equip per a promoure i ajudar noves empreses, anomenat La Garrotxa Leader, situat a Olot (ara Adrinoc), on ens va enviar l'Oficina de Promoció Econòmica municipal de Manlleu, vam tornar a animar-nos i vam emprendre un camí pioner cap al turisme sostenible. Demanem permís per a construir la nova ala, que el meu marit, Joaquim Abey, ja havia previst que seria necessària per a fer viable el negoci, i, després de sis anys més de paperassa, primerament ens van donar permís de Turisme mentre érem fora de vacances i, posteriorment, durant el mateix any, finalment vam obtenir el permís de planificació a l'octubre del 2006 per construir la part nova.
El que havia de ser una casa familiar amb casetes per llogar va acabar sent molt més, i a un cost considerable, tant des del punt de vista financer com emocional. De vegades em pregunto si l'Avenc resultant hauria estat tan gran si les coses haguessin estat més suaus. El fet és que ara hem creat un lloc amb una perspectiva innovadora que atreu hostes que gaudeixen de la seva autonomia i d'aquest impressionant racó del món, on els problemes disminueixen gràcies a la perspectiva de les vistes del penya-segat, i on els núvols es veuen des de dalt. Els falciots volen tallant el vent, i els voltors i les àguiles s'eleven tan a prop que pots sentir el moviment de les seves ales. Ells sí que viuen en el present. Res no és tan important. Esperem que l'Avenc doni tranquil·litat a tots els que hi vinguin i sempre sigui cuidada per a persones de pau.
Finalment, voldria animar les autoritats locals i centrals a fer que la presa de decisions i el permís de planificació per al sol·licitant d'un projecte siguin tràmits més justos i fàcils, i contribueixin a suavitzar les dificultats que invariablement trobarà en el camí. La societat necessita iniciativa privada i les ruïnes històriques necessiten cura, amor i inversió. El sector públic i el privat han de treballar junts perquè el temps esmerçat a aprovar o rebutjar un projecte s'escurci a vuit setmanes, a fi d'estalviar temps, energia i un estrès emocional innecessari.