La reivindicació de l’autogovern dels catalans sempre estigué atenta al panorama dels moviments d’emancipació nacional a la resta d’Europa. Fou una forma de projecció exterior, de recerca de models estratègics i de solidaritat internacional, encara que només de forma puntual i sense vincles permanents, llevat de la participació catalana al Congrés de les Nacionalitats Europees a partir de 1926. Aquesta

organització aplegava minories nacionals, teòricament salvaguardades per la Societat de Nacions. Els límits cronològics d’aquest article van de 1880 a 1939. Els casos dels moviments nacionals irlandès i txec foren els més influents fora del camp ideològic marxista. Als anys trenta del segle xx, la curiositat i l’admiració per la situació de les nacionalitats dins la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques es basà en una imatge idealitzada, que les circumstàncies de la Guerra Civil espanyola de 1936 contribuïren a alimentar.