Dels estats arcaics a la romanització: una perspectiva històrica i evolutiva sobre els ibers

Abstract

Durant els segles centrals del primer mil·lennari aC es va produir a la costa oriental de la península Ibèrica un ràpid desenvolupament sociocultural que va suposar la transformació de les societats de petita escala (nivell de comunitats locals, o fins i tot familiars), en societats complexes, compostes per desenes de milers de persones, com a mínim, i dotades de formes d'organització política centralitzades, que controlaven territoris extensos, sovint de diversos milers de quilòmetres quadrats. Des de començament del segle iv aC, la ràpida expansió de l'escriptura suggereix l'establiment d'un sistema administratiu i el desenvolupament de la complexitat institucional pròpia dels estats arcaics. Aquests estats eren dirigits per monarques eixits d'estaments aristocràtics que dominaven les diverses comunitats que constituïen el gruix de la població. Sabem per les fonts grecollatines que els pobladors d'aquest territori eren coneguts amb el nom d'ibers, i que aquest grup ètnic estava dividit en pobles diversos, que en alguns casos corresponien a les entitats polítiques abans esmentades, mentre que en d'altres en devien englobar diverses. L'epigrafia mostra que en tot aquest territori es va utilitzar -però potser no de forma exclusiva una mateixa llengua, coneguda modernament com a ibèrica, que no pot ser interpretada. La incorporació al món romà, entorn de 200 aC, va suposar una paulatina integració en la cultura llatina, que va culminar poc abans del canvi d'era.