Bo i partint de la dificultat de convivència de cristians, moros i jueus al regne valencià, es
descriu la trajectòria d'aquestes societats. De la primera se subratlla la necessitat del rei —via
parròquies i control de bisbats— de consolidar un cristianisme de frontera. Al cap i a la fi la
població islàmica mudèjar era superior a la cristiana en la seva llengua, religió i propietats mentre
va poder, però va perdre passes amb celeritat. Per la seva banda, el món jueu va ser més
ben tractat. L'economia ho facilitava i també certes professions de qualitat com les de trujamà
i alfaquí —intèrprets i metges. Així la dhimma de tots fou més un mirall que una realitat.