Des de finals del segle viii i fins al segle xiii, catalans i occitans formaren part
del mateix espai cultural i lingüístic i establiren forts lligams de caire socioeconòmic
i polític, de manera que es crearen estrets vincles familiars i feudals entre
els principals llinatges de la noblesa d'ambdós vessants del Pirineu. A partir del
segle xi, l'expansió catalana vers el Llenguadoc i la Provença portà les dinasties
comtals de Barcelona i Tolosa a enfrontar-se per l'hegemonia sobre Occitània en
l'anomenada Gran Guerra Occitana, un conflicte que es perllongaria durant la
major part del segle xii i que acabaria internacionalitzant-se, amb la participació
directa o indirecta de les monarquies anglesa i francesa, de l'Imperi alemany,
del Papat i de les ciutats italianes de Gènova i Pisa, entre d'altres potències de
l'època. L'extensió de l'heretgia càtara pel Llenguadoc, tanmateix, precipità una
aliança catalanotolosana contra la Croada patrocinada pel pontífex i amb el suport
de la Corona de França. La situació creada per la mort del comte-rei Pere el
Catòlic de Catalunya-Aragó a la batalla de Muret, el 1213, provocaria la pèrdua
progressiva de la sobirania del Casal de Barcelona sobre els dominis occitans i
la seva substitució gradual per la de la dinastia capeta, procés que seria legitimat
pel Tractat francocatalà de Corbeil (1258).