Exili i repressió a la França de Vichy. El cas de Lluís Nicolau d'Olwer

Resum

Els exiliats republicans a França van patir una repressió continuada en el que seria el seu exili polític a França. El sistema repressor del règim franquista arribà més enllà dels Pirineus. Diversos i distints foren els motius que facilitaren l'acció exterior contra els exiliats: per una banda, l'obsessió franquista per eliminar i doblegar tota persona considerada roja, o sia, republicana, independentment dels seus matisos polítics; per altra, la conjuntura internacional: una França debilitada democràticament abans de juny de 1940, i una França col·laboracionista disposada a seguir els designis nazifeixistes després de la signatura de l'armistici. Aquell estiu començà la cacera de refugiats polítics catalans i espanyols que tingueren algun càrrec destacat en institucions o partits republicans. La cacera va tenir el suport dels acords bilaterals Bérard-Jordana de febrer de 1939, però també de l'anomenada Comisión de Recuperación de Bienes en el Extranjero, dirigida a França per l'agregat militar, el coronel Antonio Barroso y Sánchez Guerra, i el mateix ambaixador José Félix de Lequerica. Un dels càrrecs republicans més vigilats i perseguits fou Lluís Nicolau d'Olwer. Detingut, interrogat i a punt de ser extradit a Espanya, va poder salvar la pell gràcies a l'ajut dels seus amics advocats, també exiliats, Eduard Ragasol i J. M. Sbert i, destacadament, del ministre mexicà plenipotenciari a Vichy Luís Ignacio Rodríguez. El cas de Nicolau d'Olwer és, a més, un cas especial, únic: una negociació politicoeconòmica que fou decisiva per evitar entregar-lo a Franco. Igualment, el cas Nicolau ens mostra les xarxes d'agents franquistes destinats a perseguir exiliats i els envitricolls dels polítics francesos a l'hora de tractar els complexos casos d'extradició.